diumenge, 2 d’abril de 2017

Sermó de l'infinit, d'Enric Casasses


SERMÓ DE L’INFINIT


Com poetes, com persones que som, la nostra obligació és trobar, i donar, la tonalitat, la nota, [...donar la nota...], LA TONALITAT DE L’INFINIT, que no som animals que en tenen prou amb respirar i punt i ja estan contents. No. Nosaltres som uns animals que ens ho preguntem quan s’acaba l’aire què hi ha a l’altra banda del cel, on s’acaba tot? al darrere què hi ha,

RE

o... o continua infinit l’infinit? Aquesta idea, que arribi un punt que ja no hi hagi res, o al contrari, que sempre n’hi hagi més, que arribis al final i encara continuï, és una idea que no em cap al cap, que no m’entra al pensament, però bé l’ha pensat el pensament, bé l’he sentit, jo, aquesta idea de l’infinit, i veig i comprenc que l’infinit el tinc en
MI

i aleshores aquest món, aquesta natura, ja no ens sembla prou, o ens sembla massa, i el que fa l’home és que reconeix la força d’aquests espais i se’n separa, com? Doncs amb quatre parets i un sostre, amb la casa, i a dins de la casa encara més parets, com si volguessis anar limitant l’infinit i tenir almenys la possibilitat de quedar

SOL

però malgrat la porta que es tanca i la finestra per mirar sense ser vist, l’infinit se’t fica a dins de casa, quan veus que ve algú i sents que truquen, una persona, i a partir d’aquí tu ja no depens només de tu, ja no pots fer el que vulguis, pot ser fins i tot que facis el que vulgui l’altre, que ara truca, puc passar? i obres la porta a l’infinit i li dius

i entra l’altra persona, que et mira, que et fa ganyotes, et parla, i parleu, i quan parleu i anomeneu les coses amb els seus noms és com si tinguéssiu en comú... no ho sé... un món, tot. Les possibilitats són infinites, fins et pots saltar totes les limitacions i agafar la cosa que més t’estimes, o el teu últim tros de menjar, i dir-li té, és per a tu, fer-li el
DO

encara que no sàpigues ni si en tindràs demà. I després demà passat, i l’altre, això sí que és infinit, el temps, el temps que sempre vindrà i vindrà i qui sap com serà... ens hem d’assegurar alguna cosa, hem de fer conserves, hem de fabricar neveres, hem de treballar per demà, per a nosaltres, per als altres, per als fills, sempre, infinitament, la humanitat

FA

i és sostingut, això, sempre. Fins aquí la filosofia. Només queda fora sense explicar perquè no té explicació ni se sap ben bé de què serveix, però sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi ha, són les cançons, és l’art, la poesia, l’infinit que sembla que es pugui tocar amb les mans, o si més no amb els instruments, la música, el
LA

... pura música... pels espais infinits, saps? 



I si el voleu sentir recitant un poema seu:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada