1. El text explicatiu

1. El text explicatiu

page10image952

Una exposició és l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en tots els actes comunicatius en què es transmet informació.

Sovint exposar i explicar són termes utilitzats indistintament per referir-se als textos que tenen una finalitat informativa o didàctica.


En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta no és gaire senzill perquè habitualment es barregen diversos tipus de text. En una exposició pot haver narracions, descripcions, etc. Només sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha estat elaborat: si el propòsit no és descriure, si no fer entendre allò que es descriu, parlarem de text expositiu.

«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que sovint s'ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe de seqüències.


El text explicatiu o expositiu pretén informar d’un tema de manera clara, ordenada, precisa i lògica a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre el tema a què es fa referència. És per això que el text expositiu ha de presentar una organització lògica i ordenada de les idees, i per a redactar-lo es fan servir marques gràfiques com lletres, nombres, guions o dibuixos.

Estructura

Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les informacions, que es pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta típicament a les lliçons, a les conferències, als fullets explicatius, etc. L’estructura clàssica d’un text expositiu és:
1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. Es descriu un objecte, un fet o un concepte dient-ne les propietats i les parts.
2. Desenvolupament del tema: es presenta un problema de coneixement que es vol resoldre i, tot seguit, exposar-ne la solució.
3. Conclusió: és un resum de les idees principals.
Marques per reconèixer un text expositiu:
  • Títols i subtítols: encapçalen un text i les seves parts. Serveixen per indicar el contingut de les informacions que segueixen.
  • Paràgrafs: fragments del text separats per un punt i a part. El contingut del paràgraf té una certa unitat: gira a l’entorn d’una idea principal.
  • Tipus de lletra (negretasubratlladacursiva…) per destacar algun concepte important.
  • Gràfics, esquemes, quadres o il·lustracions, que complementen la informació i la fan més comprensible.
  • Exemples que ajuden a entendre el que s’explica en el text.
Característiques dels textos expositius
La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla i el lèxic clar i precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s'abusarà de la terminologia que serà emprada en la modalitat especialitzada).
Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes certes regularitats:
  • l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona;
  • hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació
    secundària;
  • el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la seva atemporalitat;
  • la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar
    ambigüitats;
  • hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos o estats, ja que permeten la
    síntesi i l'abstracció de la informació.
  • els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos
  • la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització ́d'hiperònims i
    hipònims i mots de la mateixa família.
  • els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els
    que concreten o matisen.
Tipus de text expositiu

Les formes d'exposició són sempre presents en els àmbits de la ciència, la tècnica i l'ensenyament. Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:
  • text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d'una matèria;
  • text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;
  • text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;
  • text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text, etc.;
  • text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;
  • text científic oficial, informes d'equips investigadors.
    Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.


    Recursos
    En l'explicació, l'emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L'emissor vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l'exemplificació i la definició, juntament amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal); en l'escrit, la subdivisió en apartats, l'ús de títols i subtítols i la utilització de recursos gràfics (negretes, cursives, etc); en l'exposició oral, la repetició, els canvis d'entonació i les pauses expressives, etc.


    Elements lingüístics
  • Oracions atributives
  • Aposicions
  • Expressions per denominar vinculades a les definicions ( noms, infinitius, oracions precedides
    pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades)
  • Abundància de subordinació
  • Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l'organització lògica de les idees (ja que,
    perquè, consegüentment, tanmateix...)

    Recursos lingüístics

    El verb de l'explicació és el present d'indicatiu, encara que no s'ha de descartar la presència dels altres temps verbals -els diferents temps de passat-, si en suport de l'explicació es recullen esdeveniments, anècdotes, declaracions, etc., que s'arrangen en el temps.
    La utilització d'adjectius i d'adverbis prové de la necessitat de donar una idea exacta d'allò de què es parla perquè puga ser entesa l'explicació, i no de la intenció de buscar un efecte estètic ni de fer conèixer el nostre punt de vista o sentiments sobre l'objecte explicat, com passa sovint en les descripcions i en les argumentacions. És per això que s'empren els adjectius «imprescindibles», és a dir, els especificatius o classificatius. De fet, la selecció dels noms (substantius i adjectius) i dels verbs en l'explicació es fa amb el propòsit d'obtenir la màxima claredat i la millor precisió possibles.
    L'ús dels termes ens assegura una interpretació única. Els termes comporten una absència d'ambigüitat, i evitar l'ambigüitat és una condició bàsica de tot text explicatiu.
    Pel que fa als connectors, conjuncions o altres tipus de locucions amb valor relacionant, hi tenen un paper principal sobretot aquelles que estableixen connexions lògiques entre els elements lingüístics: les causals (perquè, ja que, per això, per aquesta causa, per + infinitiu...), les il·latives (doncs, per tant, en conseqüència, així...) i les finals (perquè, a fi que/de, per tal que/de, amb l'objectiu de, amb la finalitat de...); i també les que matisen la validesa de les assercions, com les adversatives (però), les condicionals (si, sempre que, a condició que...) i les concessives (malgrat que, a pesar que, per + adjectiu + que...).
D'altra banda, les estructures modals i comparatives (com,semblant a, diferent de...) tenen un paper important en les operacions d'exemplificació.


  • Oracions atributives: Terrassa és un important centre d’activitat humana.
  • Aposicions: Terrassa, ciutat industrial, és la cocapital vallesana.
  • Expressions per denominar vinculades a les definicions (noms, infinitius, oracions precedides pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades): El que més crida l’atenció d’aquesta ciutat és …
  • Abundància de subordinació: La vida als barris consisteix a treballar de sol a sol.
  • Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l’organització lògica de les idees (ja que, perquè, consegüentment, tanmateix…).
  • Tècniques explicatives
Presentació del temaAvui parlarem de la funció pol·linitzadora
Explicació de conceptesFenomen de coevolució: progressivament les flors han ofert aliment als insectes i aquests han dut el pol·len a altres flors.
Classificació o enumeracióEls insectes pol·linitzadors són les abelles, l
es papallones, les mosques i els escarabats.
Exemples sorprenentsHi ha casos sorprenents en què la flor imita la forma

de l’insecte.
Problema de coneixementQue passa si els insectes porten el pol·len a una planta diferent?
Menció de termes específicsD’això se’n diu pol·linització creuada.
Enumeració de causes i efectesSi transformem…, urbanitzem, contaminem…, aleshores els insectes moren o se’n van.
Aportació de dadesSegons alguns estudis, la població pol·linitzadora
ha minvat.
Aclariment de conceptesL’apicultura, és a dir, la cria d’abelles.
Cites d’autoritatAlbert Einstein va dir…
Prediccions i hipòtesisSi els pol·linitzadors disminueixen,
el resultat possible és una reacció en cadena.
ExemplesEn el cas dels ametllers, per exemple, la pol·linització
depèn quasi al cent per cent de l’actuació dels insectes
Propostes didàctiquesHo pots comprovar fent un treball de camp
InstruccionsMira, has d’escollir…; has de procurar…; has de posar… .
Marcadors d’ordreAbans de tot, …A continuació, …En acabat, …Finalment, …
ConclusionsEls insectes pol·linitzadors són necessaris… els humans hem de preservar…

Són textos expositius els articles de les revistes especialitzades, els documentals, els reportatges, les exposicions orals, les ressenyes de llibres, els temes desenvolupats en els llibres de text, etc.

La progressió temàtica
La manera com s'articula la informació coneguda (tema) i la informació nova (rema), sol seguir dos models en l'explicació:
  1. Model de tema derivat: El tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es divideix en diversos subtemes o "parts", als quals són adjudicats els remes corresponents. A continuació, nous subtemes són seguits de nous remes, i així successivament.
    En els textos explicatius, aquest model és molt freqüent quan volem classificar o donar detalls de l'objecte complex que pretenem explicar.

  2. Model de progressió lineal: En aquest model, cada rema es converteix en el nou tema. Així, es parteix d'un ,tema (t1), al qual s'adjudica un rema (r1). Aquest rema (r1) es converteix en un nou tema (t2) al qual s'atribueix un nou rema (r2), i així successivament

 El llenguatge d’especialitat
Cadascuna de les especialitats científiques o tècniques té un vocabulari específic per anomenar els conceptes, els fenòmens i els elements que estudia. En aquest hipotètic text, que podríem incloure en l’àmbit de les ciències de la naturalesa, hi podríem trobar diverses paraules que són pròpies d’algun camp del coneixement humà: pol·linització, diversitat genètica, hàbitat, ecosistema, piràmide ecològica, biodiversitat, botons florals, floració, etc. Aquestes paraules formen part de la terminologia específica de les ciències de la naturalesa; són, doncs, termes pròpies d’aquesta matèria.
Un terme és una unitat lèxica (una paraula o una locució) que designa, de manera inequívoca, un concepte, un fenomen o un element en un àmbit d’especialitat determinat (medicina, química, informàtica…).

Practiquem:

1. Intenta definir amb la màxima precisió els termes científics següents: pol·linització, hàbitat, ecosistema, biodiversitat i floració.
2. Llegeix el text “Apunta’t a un consum responsable” i identifica’n els trets característics d’un text expositiu: títol, subtítol, paràgrafs, titolets, destacats, fotografia, peu de fotografia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada