2. El text descriptiu

2.  El text descriptiu

page8image976
La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l’opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu.
page8image23120 page8image23280 


Descriure consisteix a explicar com són les coses i les persones, a detallar-ne les característiques, l’aspecte o les qualitats que presenten.
La descripció no només és literària, sinó que la podem trobar en textos quotidians com per exemple: guies turístiques, catàlegs comercials, publicitat, etc.


Estructura del text descriptiu

Una descripció consta de dues parts: tema i expansió.

El tema és el motiu de la descripció i primer se’n fa una definició. A continuació s’inicia l’expansió, que desenvolupa el tema amb nova informació. L’expansió es pot basar en una enumeració selectiva, és a dir, en l’enumeració dels elements que fan que l’objecte es distingeixi d’altres de semblants, o bé en una enumeració exhaustiva, és a dir, en la citació de tants elements com es vulgui. L’acumulació excessiva de dades pot arribar a desdibuixar allò que es descriu.

De vagades la descripció es pot fer en un altre ordre: ascendent o descendent, anar de dreta a esquerra, del tret particular al general, etc. Les informacions que s’aporten a la descripció s’han d’agrupar per sectors de manera que no es barregin entre elles.


Tipus de descripcions

La descripció objectiva presenta amb detall les característiques d’allò que es descriu, sense matisacions ni apreciacions personals. Hi predomina la funció referencial i el llenguatge denotatiu. És una descripció funcional, pròpia dels llenguatges tècnics.

En canvi, la descripció subjectiva no detalla els trets tal com es manifesten en la realitat sinó que l’autor els presenta amb una visió personal. Posa en relleu alguna cosa de la història que s’explica. En aquest cas, la descripció pren un valor significatiu perquè es troba al servei de la narració, tant per aclarir l’estat de les coses (funció explicativa) com per donar a conèixer aspectes del personatge o de l’acció que es desenvolupa (funció simbòlica). Hi domina la funció estètica o poètica i el llenguatge pot ser connotatiu.

Si es descriuen els trets físics d’una persona parlem de prosopopeia, si són els trets psicològics, etopeia, i si són els dos a la vegada, és el retrat. En el cas que es faci una exageració o una deformació parlem de caricatura. Tot es pot descriure: persones, paisatges, olors, sensacions, actituds...

Recursos lingüístics del text descriptiu

El nom és el punt de partida de la descripció. L’adjectivació, en forma de qualificatius o d’estructures equivalents, és el recurs que caracteritza allò que es descriu.


L’estructura oracional més usual és l’atributiva: verbs com ser, estar o semblar permeten d’atribuir qualitats a una cosa o a una persona mentre que tenir, posseir o portar serveixen per mostrar-ne les característiques més importants.

El temps verbal més utilitzat és el present o l’imperfet.

En el text descriptiu, també hi abunden els situacionals, com per exemple: a dalt, a baix, més amunt, més avall, davant, darrere, a la dreta, a l’esquerra, endins, enfora, al mig/centre, als costats/extrems, de cara, d’esquena, a l'interior, a l’exterior, etc.

La selecció lèxica és un factor determinant en un text descriptiu, ja que tots els mot han de contribuir a descriure una realitat de manera que el resultat sigui compacte i arrodonit. L’ampliació i l’aprofundiment de la descripció s’aconsegueix amb la presència de mots d’un mateix camp semàntic o propers semànticament.

Els recursos estilístics com la comparació, la metonímia o la metàfora serveixen par caracteritzar el nom i enriquir el text descriptiu.

La descripció científica

La descripció que trobem en els textos de registres tècnics i científics es caracteritza per l'ús un vocabulari especialitzat. Aquests textos són objectius i tenen un alt grau de formalitat. Tant si són escrits com orals tenen caràcter de text preparat, no espontani.

L’objectivitat s’expressa lingüísticament per l'absència de la primera i la segona persones del verb i l’ús de l'es impersonal.
Els textos de caràcter tècnic i científic poden ser:

divulgatius, adreçats a un públic ampli i amb caràcter didàctic, o poden ser
d'informació.

En els textos divulgatius abunden més les explicacions i els exemples. En els especialitzats el vocabulari és més difícil (terminologia específica) i es pressuposen molts coneixements previs. 

• especialitzats, adreçats a un públic molt restringit, amb una funció d'intercanvi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada