La ressenya




Què és una ressenya?

La ressenya és un text que presenta informació i valoració crítica de llibres, treballs, feines o altres tipus de creacions. En l’àmbit acadèmic, el procediment de ressenyar obres persegueix tres objectius fonamentals: comprendre el text, analitzar-lo i valorar-ne la importància o el contingut. Per tant, la ressenya equival a redactar un petit assaig crític en el qual l’estudiant, a més de sintetitzar el conjunt de l’obra, ha de ser capaç d’emetre un judici crític.

(A més de l’acadèmic, un altre àmbit on s’elaboren i es consumeixen ressenyes és el periodístic. La majoria de diaris i revistes tenen seccions de cultura, en què en ben poques ratlles, s’informa el lector de l’aparació d’una novetat editorial i de l’interès que pot tenir llegir-la i, en darrer terme, comprar-la. La diferència entre la ressenya de premsa i l’acadèmica la determina la situació comunicativa o el context: la personalitat de l’emissor (crític literari o professor) i el lector a qui s’adreça (divers o pertanyent a la comunitat universitària), és per aquesta raó que és un bon exercici introductori observar, llegir i valorar diverses ressenyes periodístiques abans de fer-ne una de pròpia.


Formulació d’objectius. Redacció de la ressenya

 El propòsit que ha de guiar la redacció de la ressenya no pot permetre incloure tots els aspectes del llibre. Al contrari, l’autor (alumne) del text ha de decidir i determinar el punt principal que destacarà, la idea directriu a partir de la qual s’articularà l’aparell informatiu i argumentatiu del text.

Un cop definida la idea principal o directriu, s’han d’activar diferents estratègies que tenen com a objectiu, entendre, analitzar i valorar l’obra. Tot seguit es detallen algunes de les activitats que s’hauran de dur a terme per assolir aquest propòsit:

   Identificar la finalitat del text, l’objectiu de l’obra, els lectors a qui s’adreça...
   Situar l’autor en un context i estudiar la seva trajectòria (si s’escau).
   Descriure objectivament el contingut de l’obra.
   Apreciar-ne la singularitat de l’obra.
   Identificar el teixit argumental (per exemple: els procediments narratius de l’obra: descripció, narració, explicació...).
   Identificar el punt de vista que utilitza l’autor.
   Analitzar el teixit verbal (llengua) amb el qual l’autor pretén produir en efecte determinat. (Aquest punt us servirà com a idees per confeccionar els vostres propis escrits).
   Evidenciar o criticar els buits que conté.
   Emetre un judici sobre l’obra.
   Argumentar o donar raons que donin suport al judici.

Per tant, l’autor de la ressenya ha de ser un bon lector i desenvolupar l’hàbit de llegir de manera analítica tota mena de textos, ja siguin literaris, periodístics o acadèmics.

L’estructura de la ressenya

L’estructura de la ressenya segueix unes pautes consolidades per la tradició.
La fitxa tècnica conté la descripció formal de l’obra ressenyada: autor, títol, subtítol, ciutat, editorial, col·lecció, número de la col·lecció, any de publicació i nombre de pàgines.
El cos de la ressenya el formen diferents components: la contextualització de l’autor i el text (en el cas que ens ocupa aquest apartat no és obligatori), el resum i el comentari.
La contextualització de l’autor i el text (optativa en aquest cas) proporciona la informació que permet situar l’obra en un context. Aquest apartat té una funció introductòria i pretén atraure el lector establint un territori compartit. Per això, sempre hi ha unes frases que tenen com a funció comentar les circumstàncies de l’aparició o de la recepció de l’obra, la seva actualitat o oportunitat, la relació de l’obra amb les anteriors del mateix autor, etc.
El resum (obligatori) pretén reflectir l’essència del text d’origen. Presenta una descripció breu i objectiva del contingut de l’obra i reformula de manera concisa les idees o fets principals. L’extensió de l’apartat sol constituir un terç de tota la ressenya.
Finalment, el comentari (obligatori) conté el judici valoratiu del text justificat amb explicacions raonades. És la part fonamental de la ressenya i l’apartat en què s’estableix la importància de l’obra en un context més ampli d’obres del mateix camp.
Així, doncs, com s’ha vist, l’estructura de la ressenya és estereotipada i presenta uns components fixos. Però aquesta pauta temàtica no ha de suposar cap restricció a l’hora d’escriure. Al contrari, l’autor ha de tenir llibertat creativa i adaptar l’estructura a les seves necessitats comunicatives.
Si bé la fitxa tècnica segueix unes convencions establertes, no hi ha criteris fixos pel que fa a la presentació del cos, que pot ser amb divisions o sense, segons l’extensió de la ressenya i el criteri del redactor.

Característiques textuals

La ressenya compleix bàsicament dues funcions.

D’una banda, proporciona informació sobre l’autor i l’adscriu dins d’una tradició (funció informativa). De l’altra, emet un judici crític i una valoració de l’obra (funció argumentativa).

MOSTRES

Per donar forma verbal a la ressenya , la prosa del cos alterna dues seqüències bàsiques: l’expositiva i l’argumentativa. La seqüència expositiva, que predomina en el resum, té la funció de presentar i resumir informació. La seqüència argumentativa, present en el comentari, és la més idònia per valorar l’obra i exposar-ne els mèrits o les errades.

Cadascuna d’aquestes formes constructives presenta unes característiques que afecten la presència o no de marques de l’emissor i del receptor i la tria d’un lèxic amb diferent grau d’objectivitat. Així, si l’autor d’una ressenya vol aconseguir credibilitat als ulls del lector, ha de mantenir una actitud distanciada i analítica respecte a l’obra que s’analitza. Aquesta actitud es reflecteix en l’escrit a través de l’ús d’un registre lingüístic formal i la tria d’un lèxic precís i objectiu, per la qual cosa es recomana escriure les ressenyes en tercera persona.

Aquest elevat grau de formalitat pot suposar un obstacle per a molts estudiants que potser no tenen cap dificultat per expressar-se en àmbits personals, tal com mostren aquests dos fragments de text, que informen sobre la lectura d’un mateix llibre, però de manera ben diferent.

Text A
Jo, aquest llibre, el vaig llegir per fer un treball a la classe de redacció. Primer em semblava una mica rotllo, però després m’hi vaig anar enganxant i ja no tenia ganes d’acabar-lo. De veritat que vaig trobar que deia quatre coses ben dites sobre com s’aprèn a escriure. Sobretot, em van semblar divertides aquelles comparacions que feia l’autor entre el text i un edifici en construcció. És que t’ho fa veure tan clar... Hi ha exemples que t’ajuden a entendre les coses encara que no en siguis especialista!


Text B
Vicenç Pagès, a Un tramvia anomenat text, considera que l’escriptura ha de ser un plaer i lamenta el fet que la nostra societat no ensenyi a escriure i, en canvi, obligui a saber-ne. L’autor es lamenta de l’oblit en què ha caigut el llegat cultural grecollatí en l’ensenyament de la composició textual : "Fa dos mil anys, els clàssics ja van establir les regles que s'havien de seguir per escriure un text". Pagès defensa la lectura d'obres literàries com una condició indispensable per aprendre a elaborar textos i el plaer de llegir com el millor camí per aprendre a escriure.

El text A comunica una experiència personal de lectura, però informa ben poc del contingut del llibre. Tota la informació que hi apareix prové de l’experiència personal de l’autor, dels seus sentiments i opinions. L’autor hi utilitza un llenguatge col·loquial, amb moltes traces d’oralitat i carregat de judicis de valor i subjectivitat. El resultat és un estil massa allunyat de la rigorositat que demanen els textos acadèmics.
El text B, en canvi, sintetitza el contingut del llibre. Per això, ofereix informació que l’autor ha seleccionat del text d’origen. Pel que fa al punt de vista, l’autor hi manté l’objectivitat, i evita adjectius i valoracions personals.

A continuació, s'assenyalen els elements que identifiquen cada tipus d’escrit: el personal i l’acadèmic.

Text A
 Jo, aquest llibre, el vaig llegir per fer un treball a la classe de redacció [nivell baix de gramaticalitat; presència d’estructures sintàctiques pròpies de la parla]. Primer em semblava una mica rotllo, però després m’hi vaig anar enganxant i ja no tenia ganes d’acabar-lo [funció expressiva]. De veritat que vaig trobar [l’autor s’hi expressa en primera persona] que deia quatre coses ben dites [col·loquialitat] sobre com s’aprèn a escriure. Sobretot, em van semblar divertides aquelles comparacions que feia l’autor entre el text i un edifici en construcció. És que t’ho fa veure tan clar... Hi ha exemples que t’ajuden a entendre les coses encara que no en siguis especialista!

Text B
Vicenç Pagès, a Un tramvia anomenat text, considera [redacció en tercera persona] que l’escriptura ha de ser un plaer i lamenta el fet que la nostra societat no ensenyi a escriure i, en canvi, obligui a saber-ne. L’autor es lamenta [redacció en tercera persona] de l’oblit en què ha caigut el llegat cultural grecollatí en l’ensenyament de la composició textual: [ús de llenguatge formal i terminologia específica] "Fa dos mil anys, els clàssics ja van establir les regles que s’havien de seguir per escriure un text" [funció referencial: la informació prové de fonts documentals]. Pagès defensa [redacció en tercera persona] la lectura d’obres literàries com una condició indispensable per aprendre a elaborar textos i el plaer de llegir com el millor camí per aprendre a escriure. 



REVISIÓ

Tots els bons escriptors repensen, refan i reescriuen constantment la seva prosa. Fins i tot per als autors més genials i consagrats, el recorregut entre el primer esborrany i la versió definitiva sol ser llarg i tortuós. La bona escriptura demana considerar provisionals els primers intents d’escriptura i no confondre l’esborrany amb la versió definitiva. Per aconseguir un resultat satisfactori necessàriament caldrà considerar provisionals els primers intents d’escriptura i no confondre l’esborrany amb la versió definitiva.
Revisar críticament l’esborrany suposa estar disposat a mirar el que s’ha escrit amb un "ull crític", a repensar-ho i qüestionar-ne l’eficàcia. Aquesta lectura crítica de l’esborrany permetrà diagnosticar si la ressenya compleix prou bé els objectius pels quals s’escriu, si reflecteix clarament el propòsit i si satisfà les expectatives del lector. Si la ressenya té una finalitat avaluativa, els criteris del professor han de guiar l’enfocament del text i determinar la informació que cal afegir o eliminar.
En el moment de revisar, cal proposar-se un doble objectiu: buscar una estructura que respongui al propòsit i augmentar-ne la llegibilitat. Massa sovint, per la dificultat que representa fer un diagnòstic de la falta d’eficàcia comunicativa de l’escrit, es reescriu sense haver premeditat el nou objectiu o l’intent de millora. Detectar el problema és mitja solució: després només queda planificar com es resol, qüestió que requereix una anàlisi prèvia de les causes que han provocat els desajustaments.
A continuació s’ofereix una pauta que té en compte tots els aspectes de la ressenya i serveix de guia de revisió, aplicable en qualsevol fase del procés d’escriptura de la ressenya (i no només en la fase darrera de lliurar el material). Permet analitzar els aspectes d’adequació, els relacionats amb la rellevància i pertinència de la informació i els aspectes discursius (els que fan referència a la coherència i cohesió textuals i a la claredat i precisió discursives).

[1] Adequació. Cal valorar si la ressenya compleix els objectius que s’havia plantejat l’autor i si mostra clarament que aquest ha entès l’obra, l’ha analitzat i n’ha fet una valoració crítica. Cal assegurar, també, que la varietat dialectal i el registre triats són els més adequats d’acord amb el context i la identitat del lector. En aquest procés de revisió, també cal assegurar que la idea directriu del discurs està ben delimitada i enfocada, i que, per tant, el lector la pot entendre fàcilment. Finalment, cal que l’autor de la ressenya valori si el text resultant respondrà a les expectatives del lector.

[2] Informació. Cal comprovar si la ressenya conté la informació necessària perquè el lector entengui el text, i assegurar que no n’hi ha d’irrellevant. En aquesta fase d’anàlisi, cal assegurar la relació lògica entre la idea directriu i els punts que desenvolupa la ressenya, i la rellevància i actualitat de les idees i arguments exposats.

[3] Estructura i cohesió. L’autor de la ressenya ha d’analitzar si l'estructura del text que està elaborant és lògica i fàcil de seguir, i si hi ha passatges repetitius o irrellevants. També ha d’assegurar que l’ordre de les idees és el més adequat per assolir el seu propòsit. És ara, en aquest procés de revisió, que s’ha de qüestionar la funcionalitat del format textual: l’ordre dels paràgrafs és l’encertat? Cal afegir, ometre, refondre o dividir paràgrafs? L’extensió dels paràgrafs és equilibrada? Les frases que formen part del paràgraf estan ben ordenades, cohesionades i desenvolupen un mateix tema? Les idees secundàries estan relacionades amb idees principals de les quals depenen? Es poden refondre alguns paràgrafs? Hi ha alguna part de la ressenya massa llarga o massa curta?

[4] Claredat i precisió. Mentre elabora el text, l’autor ha d’assegurar que no hi hagi períodes de prosa massa llargs, imprecisos, foscos o reiteratius, així com també ha de garantir que les frases són prou clares i precises. Es pot plantejar aclarir i donar més energia a la prosa substituint els mots vagues per altres de més vius i específics, així com evitar girs innecessaris o expressions massa orals, poc adequades per a la llengua escrita.